Autor: Mireia Vehí
[/et_pb_text][/et_pb_column][et_pb_column type=”1_3″ _builder_version=”4.17.4″ _module_preset=”default” global_colors_info=”{}”][/et_pb_column][et_pb_column type=”1_3″ _builder_version=”4.17.4″ _module_preset=”default” global_colors_info=”{}”][/et_pb_column][/et_pb_row][et_pb_row _builder_version=”4.17.4″ _module_preset=”default” custom_padding=”||0px|||” global_colors_info=”{}”][et_pb_column type=”4_4″ _builder_version=”4.17.4″ _module_preset=”default” global_colors_info=”{}”][et_pb_text _builder_version=”4.17.4″ _module_preset=”default” min_height=”78px” custom_padding=”||18px|||” global_colors_info=”{}”]Epistemologia
Aquesta ponència vol ser un recull, quotidià i basat en l’experiència de la CUP al Congrés dels Diputats, d’allò que en diem el Règim del 78. El marc epistemològic és el que algunes autores de sociologia han anomenat l’observació participant – sense l’ordre i la seriositat que requereix el treball de camp -, en aquest cas basades en l’experiència quotidiana i l’exercici de corporitzar el coneixement, una forma d’aprenentatge quasi intuïtiu, que Álvaro García Linera explica com una de les vies de coneixement que menys pautades tenim[1]. Aquest coneixement situat s’adquireix també habitant i funcionant, i aquesta és la base epistemològica d’aquest article i una de les fons de coneixement acumulat de la CUP al Congrés dels Diputats sobre el poder, l’estat i Espanya.
L’estat: una explicació d’estar per casa
Seguint amb García Linera, partim de la definició de l’Estat que fa ell en el discurs inaugural del Seminari Notas para una topología del Estado moderno, en el Doctorado en Ciencias Sociales de la Universidad de Buenos Aires[2] recollit en l’article El Estado ante el coronavirus. El péndulo de la “comunidad ilusoria”. Sense entrar al fons de la complexitat que el teòric exposa, ell explica l’estat d’acord a diversos vectors: (a) com a mode d’organització de recursos comuns, (b) per part d’un monopoli específic de la societat, (c) amb un corpus de normes, lleis procediments, places, etc que simulen imparcialitat, (d) mentre estableixen una distribució determinada de recursos segons els privilegis, ( e) en un corpus polític fragmentat en múltiples pols de poder.
[/et_pb_text][/et_pb_column][/et_pb_row][et_pb_row _builder_version=”4.17.4″ _module_preset=”default” min_height=”257.4px” custom_margin=”-37px|auto||auto||” custom_padding=”3px|||||” global_colors_info=”{}”][et_pb_column type=”4_4″ _builder_version=”4.17.4″ _module_preset=”default” global_colors_info=”{}”][et_pb_text _builder_version=”4.17.4″ _module_preset=”default” global_colors_info=”{}”]Aquest dibuix ens permet, primer de tot trencar amb la idea que el Règim del 78 i l’aparell d’estat espanyol són un conjunt de compartiments estancs homogenis – alta magistratura, alts càrrecs policials, monarquia, IBEX 35, govern, exèrcit -, i entendre’ls com un pols de batalla de poder tant en la seva forma vertical (o interna) com horitzontal (entre ells). Aquesta idea ha estat treballada per Albert Noguera extensament, i s’exposa amb molta claredat en l’entrevista citada al peu de pàgina juntament amb la proposta d’un constitucionalisme democràtic alternatiu[3]. El procés d’intent de renovació del Consell General del Poder Judicial està sent molt il·lustratiu en aquest sentit, ja que és l’intent fallit de PODEMOS i d’altres forces com ERC de participar de designi de càrrecs al sí de l’òrgan de governança del poder judicial. Fins avui ha sigut impossible per la complicitat tant del PSOE com del PP en l’espectacle públic de l’estancament en la renovació de l’òrgan i la creació d’altres formes d’accés i funcionament d’aquest, en una maniobra volguda i explícita de mantenir l’espai lliure d’ingerències més enllà dels dos grans partits. O per altra banda, la sentència de 14 de juliol de 2021 del Tribunal Constitucional sobre el recurs de VOX contra l’estat d’alarma aprovat pel govern espanyol, que amb una perspectiva ultraconservadora considera que s’havia d’haver aplicat l’estat d’excepció en comptes de l’estat d’alarma, ja que era la figura adequada per la limitació de drets civils i polítics fonamentals[4].
Aquest panorama enllaça amb la següent idea, que és la patrimonialització dels òrgans de governança de l’estat per part de la dreta, especialment els judicials, i que expliquen no només la sentència anomenada de l’estat d’alarma, la sentència dels presos del procés, el paper de Fiscalia General de l’Estat i el qüestionament constant de la figura per part dels jutges i fiscals més conservadors entre d’altres. I la patrimonalització fa eclosió amb una manca de transició democràtica profunda a la dècada dels 70 que Bernat i Whyte han conceptualitzat com a post feixisme[5] i que dona molta més profunditat a aquesta idea. És a dir, la pervivència de les relacions socials de l’àntic règim en les estructures del nou estat recentment constituït.
La tercera idea del funcionament de la governança d’aquells assumptes fonamentals a Espanya, és la presència constant de l’IBEX i de les grans corporacions amb els assumptes de pes econòmic. Els fons europeus i el Reial decret 36/2020 han sigut un escenari on s’ha vist com les grans consultores (les Big Four, que diuen a Madrid) han assessorat alhora al govern espanyol i a les grans corporacions per afrontar la gestió dels fons europeus Next Generation. De fet, segons l’informe que elabora la Plataforma Open Generation EU, la consultora Deloitte va ser contractada al mateix temps pel Ministeri de Transició Ecològica per a distribuir fons i per l’empresa CEPSA per a optar a aquests[6]. El resultat d’aquesta relació íntima entre estat i poder empresarial ha sigut el text del 36/2020, que posa les bases per una burocràcia infinita que, tal com explica Linera, distribueix recursos a favor de les grans corporacions simulant imparcialitat. El Reial Decret també disminueix els controls mediambientals, aplica tramitacions d’urgència a les adjudicacions de contractes públics i estableix un índex de projectes que, per les condicions, només són accessibles per empreses amb molt capital humà i econòmic. Tot i que la informació s’ha donat en comptagotes i a hores d’ara encara no estan del tot clares les reformes que s’hauran de fer, fa moltes setmanes que els mitjans, i els moviments dels ministeris, assenyalen dos àmbits de reformes: les pensions de jubilació i més reforma laboral. Es combina una dinàmica de rescat amb diners públics a les grans corporacions, amb la voluntat de flexibilitzar els drets laborals en el sentit d’abaratir, cada vegada una mica més, els costos empresarials per augmentar el marge dels beneficis de les corporacions.
Aquest circuit tancat de poder ens porta al quart punt sobre el funcionament de l’estat: les aliances humanes a “La Cort”. Aquesta comprèn dos barris concrets del centre de Madrid, on s’acumulen moltes de les seus de poder de l’estat –alts tribunals, dels principals mitjans de comunicació i d’altres més discrets, però que naveguen al micro món del Madrid en la seva versió de sèrie americana de l’ala oest de la Casa Blanca, el Congrés i el Senat entre d’altres -, fet que fa que la ciutat albergui moltíssima gent amb poder – i que pugui, en part explicar el patró de vot barrejat amb les pujades de preus dels habitatges -, però sobretot que en dos barris del centre hi hagi un circuit diürn i nocturn de gent “important”, sola a Madrid fent feines d’alta remuneració i prestigi, i amb moltes ganes de continuar sent i fent el que són i fan. La dimensió humana del poder és aquella que s’explica per afinitats i cadenes de favors personals orientades sovint a sobreviure a “La Cort” el temps més gros possible, que no ens hem d’imaginar com a malvades, sinó marcades pels afectes, les misèries i les mediocritats personals. Això no exclou que les relacions tinguin una intencionalitat concreta, no pretenc deslliurar-les de responsabilitat, però sí que fotografia una dimensió del poder molt més d’estar per casa de la que sovint ens imaginem. Seria una versió ridícula i estacional de les també existents i molt determinants cadenes de favors i relacions de conveniència entre persones que ocupen llocs de poder – les de l’oligarquia, tant familiar com empresarial espanyola, que també resolen bona part de les qüestions amb dinàmiques familiaristes. De fet, quan busques informació sobre l’expulsió dels moriscos a Espanya et surt el cognom “Álvarez de Toledo”, un dels militars responsables de la gesta que és avantpassat d’una coneguda diputada del Partit Popular. O si xafardeges una mica sobre el cognom de De Meer, d’una coneguda diputada de VOX que tot i ser de cognom holandès carrega sovint contra els estrangers, trobem un avantpassat seu en un viatge a Líbia per buscar finançament amb l’objectiu d’intentar un cop d’estat contra el govern Felipe González -. Però tornem a les relacions de la Cort, molt menys profundes, circumstancials o que s’expliquen per biografies amb decisions menys transcendents per la història. Aquestes que no determinen grans coses, però expliquen línies de discurs públiques d’alguns polítics, editorials d’alguns mitjans i simpaties diverses que es tradueixen en el que allà tan sovint s’anomenen “relats” – línies d’opinió sobre temes o espais polítics concrets -, i sobretot en les autoestimes d’aquestes persones – que s’inflen com globus a cada copa que consumeixen parlant de la “Moncloa” com si fos un ser viu, o de les suposades estratègies que hi ha darrera cada gest i paraula de tal o pasqual -.
I com no podia ser d’altra manera, la gent es vesteix per l’ocasió. Quan algú arriba a la Cort canvia la manera de vestir, i no només s’arregla més, sinó que s’imbueix d’una moda que navega entre l’elegància castissa – recatada en el cas de les dones, i com un tenista jubilat i ric en el cas dels homes – i la moda del poder – trajes, vestits jaqueta, corbates i jaquetes llargues i de botons al davant -. A la Cort tothom va amb camisa, facin el vermut o a treballar, i depenent de l’anella de poder que ocupen, acaben de fer-se el model més adequat. És un joc que consisteix en ensenyar el poder per mitjà de la roba com qui no volgués la cosa, i fos quelcom natural portar polos de muntar a cavall per a qualsevol bajanada de la vida quotidiana.
La producció de sentit: Madrid com a laboratori
La Psicologia institucional explica les institucions amb iniciativa d’enunciació pròpia i com a creadores de veritat. És a dir, les institucions generen subjectivitats concretes, en funció de la seva pràctica i del seu interès. En aquest cas, no ens interessa la producció de sentit en abstracte, sinó com la línia política d’un govern o línia política de governança allargada en el temps genera determinades ciutadanes. És a dir, com Madrid ha sigut un laboratori neoliberal, on la dreta ha produït, durant dues dècades, subjectes de dretes. Com? Doncs amb polítiques d’empobriment de l’escola i la sanitat públiques que han obligat la gent a tenir mútues privades i matrícules a les escoles concertades; amb polítiques d’espai públic duríssimes amb les organitzacions polítiques d’esquerres, però toves i favorables a organitzacions d’ultradreta; amb negatives i sancions a festes populars i afavoriment d’esdeveniments privats; amb la patrimonialització de mitjans de comunicació públics i amb polítiques d’empobriment d’aquests, versus la facilitació de cadenes privades i la potenciació del seu ús; i, en plena pandèmia, amb l’afavoriment de l’obertura de comerços i establiments privats més enllà del que recomanaven les normes sanitàries, o amb les campanyes de vacunació en seus de grans superfícies o reconeguts bancs. Vint anys d’aquestes polítiques, fan ciutadans de dretes, gent neoliberal no tant en els plantejaments abstractes, sinó en les pràctiques quotidianes. I aquesta realitat ha de ser un mirall a la inversa: dècades de polítiques d’esquerres generen subjectivitats d’esquerres, i per tant els serveis públics, la presència de dissidència política, la salut d’escoles, centres de salut i universitats públiques, fan persones més lliures, més conscients, més empàtiques.
El segon element que es deriva de la possibilitat d’enunciar sentits propis, és la manera concreta i determinada de construir l’espanyolitat. El sentiment d’espanyolitat, emès – en el sentit d’emissor – en major part des de La Cort amb els mitjans de comunicació d’abast peninsular, és una identitat construïda a partir d’una lògica conservadora, excloent de la diversitat i amb una dinàmica que ho fa tot homogeni, absoluta – no deixa espai a res més al seu territori – i normativa – amb un component masculí en la seva definició folklòrica -. És obvi que això té arrels històriques: el 12 d’octubre com a diada de referència, la tauromàquia com a element diferenciador, la relació amb la diversitat cultural i la construcció històrica negativa de l’alteritat marcada per la gesta colonial de 1492, l’expulsió dels moriscs i jueus al segle XVII, o la relació històrica amb el poble català protagonitzada per la repressió. Però també té una aposta mediàtica i cultural clara construïda per polítiques determinades com el 155 o les polítiques a la frontera sud, mitjans de comunicació i el tractament d’accions de govern com el dels menors sense referents familiars o la intervenció de l’exèrcit a Afganistan, o criteris de la Mesa del Congrés que entenen que el racisme i el masclisme formen part de la llibertat d’expressió, però en canvi no ho són les crítiques a la monarquia espanyola. De fet, l’intent de reconvertir des de l’esquerra el sentit dels símbols patriòtics espanyols va ser un dels objectius de l’esquerra espanyola i de PODEMOS, i els resultats han sigut molt limitats. Primer perquè és molt difícil reconvertir una bandera basada en el 12 d’octubre, però també perquè hi ha una campanya activa de construcció de l’espanyolitat ultraconservadora basada en mites islamòfobs, catalanòfobs i masclistes. I pot semblar un error posar al mateix nivell la islamofòbia i la catalanofòbia, i ho seria si fos en termes de vivència de l’exclusió, però no es tracta d’aquesta perspectiva, sinó dels elements que configuren la construcció de l’espanyolitat en els seus ítems principals i de la que s’ha servit tant el PP com el PSOE a l’hora de guanyar eleccions espanyoles durant gairebé dues dècades.
La tercera idea relacionada amb el sentit de l’espanyolitat, és la certesa que existeix. És a dir, Espanya és més coses que “un estat presó de pobles i pobres”, tal com l’hem conceptualitzat històricament des de la perspectiva de l’esquerra independentista, i existeix com a nació en la mesura en la qual moltes persones s’hi consideren part. Com a nació majoritàriament construïda des de la dreta, en el sentit de l’espanyolitat descrita al punt anterior. Però també hereva de dinàmiques històriques i materials d’aniquilació de la diferència: des de les ja anomenades expulsions de jueus i moriscos, a la campanya contra el poble català, o al genocidi perpetrat per les tropes de Franco a partir dels anys quaranta. Aquest darrer, que té a veure amb una batalla actual per la memòria, també explica la composició sociològica i política actual d’Espanya, i encara no ha estat reconegut per cap govern i resta intacte de responsabilitats amb la llei d’aministia de 1977. Parafrasejant a Jaime Gil de Biedma, De todas las historias de la historia, la más triste sin duda es la de España, porque termina mal. Como si el hombre, harto ya de luchas con sus demonios, quisiera terminar con esa historia de ese país de todos los demonios.
Algunes perspectives per acabar la legislatura
Malgrat aquest text té per objectiu la difusió d’una part del coneixement adquirit que no té espai a la quotidianitat dels debats del moviment, també pot servir de guia per les perspectives i reptes de l’esquerra independentista en la seva tasca des del Congrés espanyol pel que queda de legislatura.
Si el 2015 hi havia dos vectors de qüestionament del règim, el 15M i el moviment independentista, avui el primer ha quedat en via morta amb l’entrada de PODEMOS al govern, i l’evacuació de les places com a possible eix vertebrador d’un subjecte transformador espanyol. En canvi l’independentisme, malgrat els darrers quatre anys, manté la pontencialitat com a moviment a Catalunya i far d’horitzó a la resta dels Països Catalans amb l’imminent conflicte pel finançament i la sobirania a les Illes i País Valencià.
De fet la CUP arriba a Madrid amb el marc independentista i la voluntat de contribuir a engegar una dinàmica insurreccional de “foquisme constituent[7]”, que és la combinació mancomunada dels objectius dels pobles de l’estat i les esquerres en contra del règim per tombar el poder del 1978. Tal com suggerim amb Albert Noguera al llibre “Referèndum 2017: la clau que obre tots els panys”, la idea de “foquisme constituent” té dues parts: la primera és l’adaptació de la guerra de guerrilles, i la segona és la que no cal esperar el moment perfecte per a començar “l’atac”. L’argument que exposo qüestiona la primera idea – la possibilitat material de fer guerra de guerrilles -, per falta de possibilitats, tot i que la reivindicació dels pobles de l’estat com a subjecte de canvi sigui necessària per la construcció d’un independentisme internacionalista i heterodox.
Per una banda les forces polítiques d’esquerres i amb representació institucional dels pobles de l’estat – Galícia i EH en aquest cas -, treballen des d’un enfocament que s’allunya del de l’esquerra independentista al Congrés. Contribueixen a la governabilitat de l’executiu espanyol perquè per una banda consideren que és la millor de les alternatives comptant que hi ha la possibilitat que a les properes eleccions la dreta i l’extrema dreta puguin formar govern, i per altra banda perquè volen esgotar el govern de Sánchez – Díaz amb una tesi semblant a la d’ERC – cal cremar etapes per tornar a reactivar una espurna popular mentre apuntalem les institucions autonòmiques -. Pel que fa a Andalusia, l’esquerra liderada per Rodríguez amb el paraigua d’Adelante Andalucía no fa gaires gràcies a l’EI per evitar perdre centralitat política, està immersa en una guerra amb PODEMOS, i en plena ofensiva institucional de la dreta i l’extrema dreta. Pel que fa a PODEMOS i Más País, el que queda de l’esquerra espanyola, estan en una tessitura més enfocada a la democratització de l’estat per via de la renovació d’elits que de cap plantejament de transformació i de ruptura. Als Països Catalans tant Compromís com MÉS al País Valencià i les Illes treballen en una lògica semblant a la d’ERC, Bildu i BNG, i governen i sostenen executius del PSOE amb l’aliança amb PODEMOS. I Anticapitalistes estan en un procés de valoració de si reforcen els processos constituents català i andalús per sobre de l’espanyol, amb la contradicció que el suport al de Catalunya minva les possibilitats a Andalusia. Amb aquesta fotografia, i partint de la tesi de l’esquerra independentista, que recalca la necessitat de desbordar i forçar el col·lapse eoconòmic de l’estat per via mobilitzadora forçant-lo a pactar un referèndum i a seure a negociar per la pressió de la comunitat internacional, és evident que el camí de les aliances a Espanya no té gaire recorregut. (Malgrat que sobre paper els anàlisis d’apuntalar el govern del PSOE semblen més realistes que el d’aconseguir un col·lapse, està tant lluny el PSOE de voler donar suport als processos nacionals que forcin la democratització espanyola encara que sigui per salvar el país de l’extrema dreta, com la capacitat catalana de bloquejar Espanya per una setmana. Seria quelcom semblant a capgirar el Antes roja que rota de Castelao).
Per altra banda l’independentisme té la necessitat de construir-se en aliança a d’altres pobles d’Espanya per prevenir, des de la gènesi, una identitat nacional xovinista. Per contribuir a una identitat catalana diversa, plural i cap al futur, sense àncores en construccions identitàries estranyes, cal pensar-se des de la diversitat interna i externa. La catalanitat i els Països Catalans han de ser un projecte de futur en construcció, per a totes les persones que vulguin formar-ne part i contra un Estat, no en una dialèctica oposada a d’altres tradicions culturals.
Ara bé, que la dialèctica no perdi de vista l’evidència en termes tàctics, i és que ara mateix és a Catalunya que hi ha possibilitat de generar un marc institucional i popular contrahegemònic, de tornar a una dinàmica mobilitzadora insurreccional que pugui posar en crisi a l’estat, i és als PPCC on l’Esquerra Independentista pot créixer bevent de les conseqüències del fracàs de la voluntat d’aconseguir major finançament i competències dels governs del PSOE i PODEMOS/Compromís-Més.
Des d’aquesta perspectiva, i partint d’un principi d’escassetat de forces el que queda de legislatura, la proposta és centrar-se en la construcció dels Països Catalans. I hi ha un darrer element que cal tenir en compte: les eleccions de 2023 a Espanya i la possibilitat que governi el PP amb VOX. Això, que a determinats espais polítics els porta a la reconstrucció d’unes aliances històriques al servei del projecte del PSOE, per nosalgtres ha de ser, sense cap mena de dubte, una palanca que ens ha d’abocar a la construcció de moviment i d’organització de manera urgent. Que si arriba la dreta, estiguem més fortes que mai.
[/et_pb_text][et_pb_text _builder_version=”4.17.4″ _module_preset=”default” hover_enabled=”0″ sticky_enabled=”0″]
[1] Veure aquesta entrevista de l’autor, sobre l’experiència al cop d’estat de Bolívia de l’any 2019 https://www.youtube.com/watch?v=Dc4q3cvTGcE
[2] https://publicaciones.sociales.uba.ar/index.php/revistasociedad/article/view/5609
[3] https://www.eltemps.cat/article/12170/entrevista-albert-noguera
[4] És interessant el vot particular d’un dels magistrats, que es pot consultar en aquest enllaç: https://www.tribunalconstitucional.es/NotasDePrensaDocumentos/NP_2021_074/2020-2054VPS5.pdf
[5] Ignasi Bernat, David Whyte (2020) Postfacism in Spain: the struggle for Catalonia https://scholar.google.com/citations?view_op=view_citation&hl=ca&user=buoefUgAAAAJ&citation_for_view=buoefUgAAAAJ:zYLM7Y9cAGgC
[6] Aquí la guia el·laborada per la plataforma: https://odg.cat/wp-content/uploads/2021/03/Guia-NextGenerationEU_CAT_web_DEF_compressed.pdf
[7] Tal com suggerim amb Albert Noguera al llibre “Referèndum 2017: la clau que obre tots els panys”, la idea de foguisme constituent té dues parts: la primera és l’adaptació de la guerra de guerrilles, i la segona és la que no cal esperar el moment perfecte per a començar “l’atac”. L’argument que exposo qüestiona la primera idea – la possibilitat de fer guerra de guerrilles -, per falta de possibilitats, però no qüestiona en cap cas la segona idea.
[/et_pb_text][/et_pb_column][/et_pb_row][et_pb_row _builder_version=”4.17.4″ _module_preset=”68fbf7fe-7a58-45b6-9724-31c39a91d3e0″ global_colors_info=”{}”][et_pb_column type=”4_4″ _builder_version=”4.17.4″ _module_preset=”default” global_colors_info=”{}”][et_pb_divider color=”rgba(230,34,64,0.14)” _builder_version=”4.17.4″ _module_preset=”default” global_colors_info=”{}”][/et_pb_divider][et_pb_text _builder_version=”4.17.4″ _module_preset=”default” custom_margin=”-39px||11px|||” global_colors_info=”{}”]
