Pau Juvillà i Ballester
[/et_pb_text][/et_pb_column][et_pb_column _builder_version=”4.17.4″ _module_preset=”default” type=”1_3″ theme_builder_area=”post_content”][/et_pb_column][et_pb_column _builder_version=”4.17.4″ _module_preset=”default” type=”1_3″ theme_builder_area=”post_content”][/et_pb_column][/et_pb_row][et_pb_row _builder_version=”4.17.4″ _module_preset=”default” theme_builder_area=”post_content”][et_pb_column _builder_version=”4.17.4″ _module_preset=”default” type=”4_4″ theme_builder_area=”post_content”][et_pb_text _builder_version=”4.17.4″ _module_preset=”default” theme_builder_area=”post_content” hover_enabled=”0″ sticky_enabled=”0″ custom_margin=”-29px|||||”]“Deixant de banda els avenirs de la lluita, que facin el que vulguin els nostres enemics, triomfaren i arribarem al final amb un somriure als llavis”
Salvador Seguí 4 de setembre de 1920
El poeta Blai Bonet va escriure allò de: «els vencedors són els que escriuen la història. És forçós, doncs, que hi hagi una altra història», i això explica, en part, la invisibilitat de personatges com Segui, Peiró, Pestaña, Layret, Isabel Vilà o Teresa Claramunt. Perquè és la història oficial la que posa un bust de Cambó a la via Laietana i és la popular la que instal·la una placa al carrer Cadena, on els del sindicat lliure, a sou de la Patronal , van assassinar a trets al noi del sucre.
I això no es perquè si. Seguí i tants d’altres son els que van posar les llavors, encara per germinar, d’una revolució social pendent, i ho van fer des de la militància, el compromís, la honestedat i la coherència, malauradament en alguns casos deixant-s’hi la vida. Peequè precisament pels valors que van defensar, per la seva voluntat, tossuderia i per la seva praxis, el seu exemple es tan poderós.
Ras i curt, Seguí es una figura essencial en el creixement i arrelament d’una organització com la Confederació Nacional del Treball, la CNT, a l’Estat Espanyol (i especialment a Catalunya) que va esdevenir l’eina mes afilada de defensa de les classes populars.
De formació autodidacta, va abandonar l’escola, com tantes nenes i nens d’aquella època, als 10 anys per treballar en diversos oficis fins arribar al definitiu, pintor de parets. La feina, els ateneus i les famoses tertúlies en bars del paral·lel el van fer entrar en contacte amb el sindicalisme d’arrel llibertària , a partir d’aquí lectures de pensadors socials (Bakunin, Fabbri, Marx..) i el seu baptisme militant quan Barcelona esdevingué Rosa de Foc i plantà cara a la mobilització de joves de classes populars per lluitar en defensa dels interessos dels poderosos en la guerra colonial al Marroc.
I d’aquesta setmana tràgica emergeix el Seguí sindicalista, el que defensa aquesta organització com “una síntesi de força, on el proletariat condensa la seva acció contra la societat capitalista” (1), un sindicat que havia d’esdevenir, doncs, l’eina d’emancipació social i de construcció de la nova societat, una organització que havia de capacitar les treballadores i treballadors perquè es poguessin governar.
Perquè aquestes seran dues de les seves obsessions al llarg de la seva vida, tenir una organització forta i potent i la capacitació dels seus militants, “totes les idees; absolutament totes , triomfen quan hi ha capacitats i organitzacions; però quan hi ha solament el sacrifici de lluitar, purament i exclusiva, el sacrifici de lluita sense aquella capacitat i aquella organització, de ben poc serveix estimats amics” com diria el 4 d’octubre de 1919 a Madrid
I per això Seguí es el del Congrés de Sants de 1918 on, enmig d’aquell fantasma que recorria Europa en forma de manifest, a Catalunya s’erigiria una potent organització anarcosindicalista que apostaria per l’acció directa i que es reestructuraria passant de la condició de sindicat d’ofici de a la de sindicat d’indústria o únic per construir el germen i el motor de la nova societat de la que n’havia d’organitzar la producció, distribució i consum.
Davant de 156 delegats de 153 associacions obreres representant un total de 73.860 treballadores el noi del Sucre enunciaria que “La transcendència d’aquest Congrés radica en el fet que ens dona la possibilitat de portar les nostres organitzacions al màximum de la seva potència”(2) i totes juntes bastirien un veritable contrapoder popular sota les sigles de la CNT i el designarien a ell com a secretari general.
I es que sense aquesta eina poderosa no es pot explicar la vaga de la Canadenca que, iniciada com un conflicte laboral puntual el gener del 1919 a l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro esdevingué una vaga de solidaritat dins de la mateixa empresa i acabà paralitzant el país tot aconseguint l’augment dels jornals, la jornada de vuit hores, pagament de la meitat de la mesada de la vaga i la finalització de l’estat de guerra a Barcelona.
Seguí era el dels discursos abrandats, com el de la plaça de les Arenes, plena a vessar aquell 19 de març de 1919 en un míting que “forma part de la mítica del moviment obrer català” (3) i que posava punt final a una vaga que va paralitzar Barcelona durant quaranta-quatre dies. La Vanguardia del dia següent en faria una crònica tot destacant el parlament de Salvador Seguí que tingué un protagonisme acaparador en l’acte: “ va acabar l’orador lloant la victòria obtinguda pels obrers, predicant la unió com a únic mitjà per aconseguir la transformació social i expressant la seva confiança en que ni un sol desautoritzaria la feina feta pels comitès. Va ser molt aplaudit” (4)
I era, també, el pimargallià del federalisme dels pactes lliures i el mutu acord, seguidor d’aquell Pi i Maragall estudiós de Proudhon, autor de las nacionalidades que “formava part del santoral anarquista per la seva capacitat de connectar republicanisme, socialisme i anarquisme” (5)
Era, sens dubte, una persona de conviccions fermes, integritat manifesta i voluntat de transformació social amb una mirada oberta i permeable, tant en la seva concepció de l’organització sindical, on defensava que calia estendre’l “mes enllà de la classe obrera industrial i incloure-hi intel·lectuals i camperols” (6) com del treball unitari quan aquest tingues una potencialitat de ruptura com va fer amb la UGT impulsant el pacte de Saragossa que va donar lloc a la reeixida vaga general de 18 de desembre de 1916.
Un home d’acció que ens deixa pocs textos, algunes entrevistes i molta praxis , el de la infectació, (que defensa jordi marti ) de les frontisses i punts de trobada. Que formava, amb Layret i Companys, una tríada absolutament imprescindible per entendre la història popular del nostre pais, dos companys amb qui va compartir lluites, anhels i un tràgic final. “Layret és el pensament, Seguí, l’organització; Companys l’acció”. Com escriuria el periodista Francesc Madrid (7).
I finalment era un més, i així ho repetia, dels que, aquells anys, es van deixar la pell en la lluita per la transformació social: “no hi ha cap fet transcendental en la vida humana que hagi estat creació d’un sol home o casta, ni que s’hagi realitzat a la primera temptativa” (8)
“Omnia sunt communia” perquè sobre el llegat d’aquestes figures caldrà construir la història popular, la que reivindica un passat de lluites i conquestes socials i nacionals que s’han bastit des de la integritat i la constància, des de l’anar-hi, anar-hi, anar-hi. I sabrem que l’hem bastida quan no hi hagi cap bust de Cambó parapetat davant d’una oficina de la Caixa al final de Via Layetana.
- Article a Solidaritat Obrera “missió del Sindicalisme” 30 de desembre de 1916. Extret del llibre “Salvador Seguí, el colós de l’anarquisme” de Jordi Martí. Lo Diable Gros Edicions. 2021.
- Parlament al míting de clausura del Congrés de la Confederació Regional del Treball (intervenció al Congrés de Sants) de 3 de juliol de 1918.
- Pròleg d’Emili Cortavitarte “escola de Rebel·lia, Història d’un sindicalista” Salvador Seguí. Edicions el Jonc 2007.
- Crònica de la Vanguardia sobre el míting de les Arenes , 20 de març de 1919. Extret del llibre “Salvador Seguí, el colós de l’anarquisme” de Jordi Martí. Lo Diable Gros Edicions. 2021.
- Xavier Domènech Sampere, Ediciones Akal. S.A 2014.
- Pròleg de Jordi Martí “El Pensament Polític de Salvador Seguí “ Xavier Diez, Virus editorial 2016
- “Francesc Layret. Vida, Obra i Pensament” Vidal Aragonés. Tigre de Paper 2020.
- “des de França” Article a Solidaridad Obrera de 13 d’octubre de 1917. Extret del llibre “Salvador Seguí, el colós de l’anarquisme” de Jordi Martí. Lo Diable Gros Edicions. 2021.
Altres articles
[/et_pb_text][et_pb_divider color=”rgba(230,34,64,0.19)” _builder_version=”4.17.4″ _module_preset=”default” global_colors_info=”{}” theme_builder_area=”post_content”][/et_pb_divider][/et_pb_column][/et_pb_row][et_pb_row _builder_version=”4.17.4″ _module_preset=”default” theme_builder_area=”post_content”][et_pb_column _builder_version=”4.17.4″ _module_preset=”default” type=”4_4″ theme_builder_area=”post_content”][et_pb_blog fullwidth=”off” posts_number=”3″ include_categories=”all,current,6,5,11,14,1″ excerpt_length=”50″ _builder_version=”4.17.4″ _module_preset=”default” custom_margin=”-35px|||||” global_colors_info=”{}” theme_builder_area=”post_content”][/et_pb_blog][/et_pb_column][/et_pb_row][/et_pb_section]
