Extracte de la ponència de l’Escola d’Estiu de la CUP, 2021

La construcció nacional dels Països Catalans ha de materialitzar-se també tenint en compte el triple procés que viu l’estat espanyol des de la crisi de l’any 2008. De recomposició del mercat de treball per a garantir les taxes d’acumulació a través de la despossessió i la proletarització de les capes mitjanes. De reorganització territorial per la via de la reformulació de l’autonomisme i la idea d’una Espanya d’espanyes encapçalada políticament pel PSOE com a projecte que més garanties ofereix a l’estabilitat de les elits. Aquesta formulació ha estat capaç d’arrossegar les forces polítiques de l’esquerra sobiranista i nacionalista cap a pactes de govern en el cas de les Illes i el País Valencià, i cap a lògiques pactistes i de negociació amb l’Estat al Principat, amb un paper que s’entén comú al conjunt dels Països Catalans i que passa per la desmobilització popular, la paràlisi i l’aturada de qualsevol via de confrontació amb l’Estat i l’oligarquia. I per últim, un procés de sofisticació de les eines de disciplinament de la classe treballadora (repressió massiva i control social) que s’expressa com a joc d’equilibris entre un augment de poder per a l’Estat i, alhora, una supeditació més gran als interessos del capital transnacional i la UE. La disputa de la sobirania entesa com a poder efectiu sobre les nostres vides i la impugnació de la propietat privada han de ser els dos horitzons permanents de qualsevol estratègia de construcció nacional per a dotar-la d’un contingut material.

En aquest sentit, cal relligar la construcció nacional amb el paper dels fons Next Generation de la UE en la mesura que aquests seran la culminació definitiva de la pèrdua de la poca sobirania que restava als estats (nul·la si ho traslladem a les nacions sense estat). L’operació d’increment del volum de deute públic per a contenir provisionalment els efectes devastadors de la crisi de la Covid-19 sobre les economies perifèriques dels estats de la UE anirà necessàriament acompanyada d’un paquet de reformes imposades pel BCE i la Comissió Europea. Encarem, doncs, un nou cicle en què, d’esquerra a dreta dels parlaments europeus, hi ha un ampli consens al voltant d’un aparent “nou caràcter” de la UE a través d’una mena de pla Marshall, però que a la pràctica representa una submissió absoluta dels estats als interessos del gran capital, que busca noves quotes de mercat per sostenir taxes d’acumulació i benefici. Aquesta submissió es concretarà en tres grans punts:

1. Introducció de paquets de reformes estructurals que hauran de compensar la part dels fons europeus que no prenguen la forma de préstecs i que es traduirà en mesures com l’encariment dels subministraments bàsics o l’edat de jubilació i les pensions, i, per tant, un procés de proletarització de les capes més estables de la classe treballadora que encara resistien a l’estructuralització dels efectes de la crisi del 2008.
   
2. Increment del volum de deute públic dels estats. Mecanismes de compra de deute públic dels estats més enllà del BCE (a través de grans fons d’inversió) i increment del poder de les multinacionals mitjançant el poder transferit des dels estats per a la gestió i execució dels projectes lligats als fons Next Generation UE.
   
3. Desplaçament geogràfic del gran capital en la recerca de nous nínxols d’acumulació: energies verdes i infraestructures dependents. Especialització i intensificació de la divisió internacional del treball, en què l’estat espanyol i amb més intensitat els Països Catalans es debatran entre constituir-se en semiperifèria (turistificació i empobriment massiu) o perifèria (emergència d’alguns sectors productius lligats a deslocalitzacions concretes) europea. Privatització de sectors públics i mobilitat geogràfica de la classe obrera internacional.

Aquest triple procés es viurà no només als Països Catalans sota dominació espanyola, sinó també a la Catalunya Nord, la qual cosa obre oportunitats per a l’aterratge d’anàlisis i l’articulació de propostes que puguen expressar una veritable dinàmica nacional. El comportament de la burgesia no és, però, el d’un bloc monolític, i actualment a l’estat espanyol existeix una pulsió de forces internes per a determinar com poden garantir políticament d’una manera més efectiva l’acumulació de capital lligada als plans de rescat: si a través d’un bloc PP-VOX, ultraliberal en l’àmbit econòmic, centralista i amb més capacitat per a imposar mesures de repressió i disciplinàriament dràstiques a la classe treballadora; o bé amb la conformació de governs encapçalats pel PSOE, que puguen atenuar (no eternament) els efectes de la crisi alhora que garanteixen els interessos de la patronal, asseguren la desmobilització i articulen una operació de reforma que tanque la crisi política, territorial i de legitimitat dels consensos de la transició, oberta des de la crisi de 2008. El més probable és que ambdues posicions siguen continuïtat una de l’altra, en funció de les necessitats d’imposició de reformes estructurals per part de la UE, optant per governs progressistes que atenuen la mobilització de la classe treballadora en els moments inicials, fins que siga necessari aplicar més disciplina social.

És tot just en el marc d’aquesta operació de reforma en què l’àrea mediterrània vol conformar-se com un poder territorial en aparent disputa amb el forat negre que representa Madrid en termes fiscals i els corrents més ayusistes. Una operació de reforma que explica que els tres governs autonòmics, des de recorreguts i graus de subordinació al PSOE diversos, convergisquen en la tendència pràctica a reduir tota disputa territorial a la negociació, el pacte i la gestió dels fons europeus a través de diferents mecanismes de finançament. I a fer-ho des d’una mena de poder mediterrani que a la pràctica no troba en cap de les autonomies una facció de burgesia territorial a qui interesse mínimament aquesta pugna. És tot just aquesta tendència a fer convergir en una dinàmica autonomista els tres governs dels PPCC la que explica la necessitat material de construir Països Catalans amb voluntat de mantenir oberta una escletxa des del carrer que, si fa fracassar l’operació de reforma a través de dinàmiques populars de confrontació, pot aprofundir en la crisi d’estat i fer-nos avançar posicions per a la disputa del poder.

La construcció nacional dels Països Catalans és un dic de contenció contra l’autonomisme que no serà possible sense recuperar la centralitat política del País Valencià dins d’aquesta. La comprensió de les limitacions de les autonomies com a estructura juridicoinstitucional de l’estat espanyol es concreta en la incapacitat per a fer realitzable en termes de millora de les condicions de vida qualsevol projecte legislatiu a través de l’estat de les autonomies. Especialment quan les iniciatives confronten amb els dos pilars centrals de l’articulació de l’Estat: propietat privada i unitat territorial. Aquest fenomen contrasta al País Valencià amb la tendència possibilista que ha situat el govern del Botànic i l’aliança del tripartit com el “millor dels mals possibles” per als valencians. L’amenaça del feixisme al carrer i el caràcter anticatalanista de l’espanyolisme completen una equació que explica, juntament amb la dinàmica del mateix procés al Principat i del referèndum circumscrit a una regió autonòmica, la proliferació d’un valencianisme de tercera via i d’un sobiranisme amb tendències estatals-confederals a Mallorca, deslligat de qualsevol construcció política en clau nacional més enllà la unitat lingüística dels Països Catalans i alimentat també per les diferents expressions de regionalisme al Principat. Un valencianisme de tercera via que encaixa ideològicament dins del projecte de reforma de caràcter autonomista encetat després de 2017 amb la presentació, davant d’una Catalunya en conflicte territorial obert, d’un País Valencià dòcil que pot assolir millores progressives per la via d’un finançament just i amb l’imperi del trellat, del seny valencià.